En aquesta ocasió serà per a una persona de fora de la nostra comarca, que mai no ha estat directiu, ni esportista, ni fundador, ni pare de cap patinador/a del nostre Club. Ara bé, aquesta persona ha gaudit, s’ha emocionat, ha fruït, s’ha apassionat amb cada triomf de la nostra entitat. Com diu la dita, qui perd els orígens, perd la identitat. En aquest cas es tracta d’un cassanenc.
És el Sr. Joan Riera i Vidal, expresident del patinatge gironí i exvicepresident de la Federació Catalana de Patinatge.
Joan, «a quants campionats de la nostra institució has faltat?» Contestarem per tu: «A molt pocs». Podies haver triat el camí més fàcil en el repartiment de la teva assistència als actes dels diferents clubs de les nostres contrades. Serem clars. Alguns d’aquests clubs eren, quilomètricament parlant, molt més a prop de casa teva. És molt difícil compaginar el càrrec federatiu amb el d’home de carrer. Tu ho has fet de forma magistral. La terra volcànica, el tarannà de la gent i el bon fer de la nostra entitat, et van fer decidir, ja fa una colla d’anys, a ser un més entre tots nosaltres.
No sabrem mai, quantes fotografies plasmades a la targeta de la teva càmera fotogràfica volaren, amagades dintre d’uns DVD, fins recalar a tantes llars olotines. I sempre, enllà de la nostra terra, deies, amb un somriure d’orella a orella, «encara me’n queden un miler per tirar». Cada disquet viatger amb les fotos personalitzades per famílies. Un orgull per a tots.
En un record llunyà ens queden dues ciutats planetàries: Fresno i Roma. Allà, i en especial a la primera, es perdé la possibilitat de tenir la llibertat esportiva per poder triar per quin país o estat volíem competir. Amb el mateix nom de la derrota, el nostre Club, el nostre entrenador, les nostres patinadores, amb una ciutat al darrere, guanyava el primer campionat del món amb Llibertat. El regust per a tu i per a molts de nosaltres d’una derrota injusta es va compaginar amb la disbauxa d’una victòria nostra. El triomf que podia, en aquella llunyana època, semblar flor d’un dia, una quimera, s’ha repetit moltes, moltes vegades, per a goig teu i nostre. Deixem avui les diferències que poguéssim haver tingut amb la teva posició federativa i agafem l’home. L’home amb la maleta a la mà. Aquell que, allà on érem, també hi era. No en tinguis cap dubte, ha estat un plaer tenir-te entre nosaltres. Has estat, i encara ho ets, un referent brillant per a totes les persones de l’entitat. Només et podem dir: gràcies, Joan. Moltes gràcies, de tot cor!